Avui s'ha celebrat el segon triasme a les platjes del Prat. Ha estat una experiència fantàstica, en molt bona companyia i en un entorn molt agradable. Us faig tres cèntims del que ha estat per mi aquesta nova experiència:
Inicialment havia d'anar amb bici fins al Prat, però en el darrer moment, amb les presses i també amb una mica de vaguitis...he decidit anar amb cotxe. Així que bici al cotxe i a fer camí fins al Prat.
Arribo l'últim, desprès de perdre'm pels innumerables camins del Prat. Són les 9 del matí i ja estem tots llestos per començar. A tots ens crida l'atenció la mala mar que es veu, amb unes onades força fortes. Serà complicat...pensem...En total som 11 valents, més el Vicenç com a jutge i "alma mater" de la prova, les parelles del Victor i l'Albert i el fill d'aquest.
Ens possem els neoprenos, ens fem la foto de rigor i PAM!!, ja estem tots a l'aigua. Jo surto al darrera de tot, conscient de les meves "limitacions", decidit a fer-ho amb calma. Però ja des dels primers metres me'n adono de que completar la part de l'aigua serà realment molt complicat. Les onades són molt més fortes quan hi ets a dins de l'aigua que veient-les des de fora. T'empenyen amb ràbia cap fora i t'enfonsen. A més a més, l'aigua està extremadament túrbia. És tot sorra, no es veu res!!!!
Miro el rellotge. Porto uns 170 metres. Estic prop del Romà i el Xavi. Hi ha alguns que han avançat força i que estan molt més endavant. Però es llavors quan decidim girar cua. Es perillòs nadar en aquestes condicions. Sento al Romà cridar. A mi ja m'està bé, així que començo a nadar en direcció a la sorra a poc a poc.
I tan a poc a poc vaig que quan surto de l'aigua tothom m'ha avançat. Surto de l'aigua a l'alçada del Miquel i al trote anem apropant-nos fins on tenim les bicicletes. És una transició lenta, però on per primera vegada aconsegueixo treure'm el neopreno sense tenir que seure al terra (gràcies als consells del Xavi!!). Veig al Romà que surt ràpidament amb la seva specialized. I darrera van el Jordi Flotats, l'Albert i el Miquel.
Començo la bici amb força. Tinc a uns 100 metres a davant a l'Albert, i a uns 120-130 al Miquel. Empento amb ganes la meva nova `"màquina de plaer". Miro la velocitat i em sorprenc. Estic anant a més de 40 Km hora. Enganxo ràpidament a l'Albert i al Miquel. Penso, Carles, tira tira, que encara tens al Romà i al Jordi per davant. Però llavors girem, fem un canvi de sentit i de cop em quedo totalment parat....
Ara entenc pq anava tan ràpid...vent a favor molt exagerat. Dubto uns metres sobre qué fer. Afluixo i s'enganxen el Miquel i l'Albert. Penso, si poguessim anar fent relleus, enganxariem al Romà i al Jordi fàcilment. El vent de cara és molt fort i ens anirà bé anar amagadets de tant en tant...
Estic rodant a uns 27 km/hora, vaig a la meva. De cop em giro i veig que el Miquel i l'Albert han cedit uns metres. El vent és realment fastigós. Però penso...mmmm, mira, dos rivals menys per a la part de correr...I ja em va be que l'albert es quedi una miqueta, que sinó corrent és molt perillós!!
Així que em concentro en mirar d'agafar al Romà i al Jordi. Els tinc a uns 200 metres davant, però em costa molt retallar les distàncies. Vaig calculant el temps que em treuen, 20, 15, 11, 8 segons....fins que arribem a una recta amb 3 rotondes on apreto i aconsegueixo aproparme molt.
Avanço al Romà encegat pensant en enganxar al Jordi. Ara en fred penso, joer Carles, podries haver anat amb ell, però en aquell moment anava encés i ni ho vaig pensar. I per fi enganxo al Jordi. Vaig esbufegant molt, realment m'ha costat bastant enganxar-lo. Portem ja uns 15 km de bici!!!
Pràcticament no li dono relleus. No puc, m'he esforçat molt per enganxar. A més a més penso, "corrent segurament anirà més ràpid que jo, així que almenys espero que es cansi tirant mentre jo m'amago a darrera"...
Per fi arribem a la part final. Els darrers 5 Km corrent. Jordi i jo sortim junts. El Romà va uns 45 segons enrere. Res més començar ja veig que el ritme del Jordi no el puc seguir. Miro el meu crono. Vaig a 4,15. Així que fent càlculs penso que ell deu anar a 4 pelats. Em plantejo si serà capaç d'aguantar el ritme, no el conec gaire corrent, però el que està clar es que jo no podrè anar més ràpid.
El circuit de còrrer es una passada. Ens endinsem en un terreny dominat per la vegetació dunar del Delta, on es barrejen els trams de terra, asfalt i també el d'una passera de fusta super xula. Ens anem creuant tots i ens anem donant forces i ànims.
Arribem a la meitat del circuit de run (2,5 km). El Jordi s'ha confós i ha fet uns metres de més, però ràpidament se'n adona i gira. Jo giro amb ell. Torno a estar enganxat. Torno a notar que el seu ritme és superior. Ens creuem amb l'Albert, que està enganxant al Romà. M'ha retallat temps. Estic segur. Conec el seu ritme de crucero (a 4), i penso uf...encara m'enganxarà!!! Jo continuo anant a 4:15.
Al fons veiem ja al Vicenç. Ja s'acaba! Vaig molt ofegat, no tinc capacitat per reduir la distància al Jordi. Calculo que em porta uns 30 segons, i això suposaria que per enganxar-lo hauria de fer un últim tram a 3.45. Impossible.
Arribo a meta (Vicenç) en 1 hora 10, amb l'ultim tram de correr a 4.15 de promig. Em recupero molt ràpid (estic molt content amb això), i vaig a esperar a que la resta de companys acabin. A poc a poc van arribant. Jordi, Miquel, Albert, Romà, Víctor, Xavi, Joan...
Cadascun té la seva anècdota. Uns han fet més metres corrent, altres menys, alguns han fet menys tram de bici...Però què més dona? Ha estat una experiència molt maca. Tots estem super contents! Un gran entreno pensant en Mataró, Vila, Banyoles...BALAGUER!!
Ja tots ens anem a l'únic xiringuito oberta fer un café. Si, un café. Res de birres. Fa una rasca del carajo. Molt vent. Bueno, i no tots fem només café! El Xavi se pren un orujito com un senyor!!
Per acabar, només em queda agrairos a tots que haguem pogut gaudir d'una jornada d'esport tan agradable. Moltes gràcies!!
Carles
sábado, 24 de mayo de 2014
domingo, 14 de julio de 2013
Triatlo Sprint Les Angles Altriman
Hola a tod@s,
Hoy escribo para explicaros mi aventura de este fin de semana en los pirineos orientales franceses (o en la catalunya nord...), donde he participado en el triatlón sprint del Altriman.
Despues de un largo viaje, en donde cruzamos una tormenta de las chungas entre Berga y Puigcerdà, con mucha actividad eléctrica y pedregada, llegamos el viernes a eso de las 11 a nuestro apartamento de Les Angles. Allí estábamos Xavi (con 4 ironman en las piernas, otros tantos B y muchos triatlones en distancia sprint), Toni (mismo perfil que xavi), Amaia (idem que los anteriores), Anna y Dolors (mi cuplé y la de xavi) y yo, además de otros ex-compañeros del Gavà-Triatló.
El sábado lo pasamos animando a la gente que competía en las distancias A y B. Realmente, hacer un ironman o un B en las condiciones que se plantean en Les Angles es algo muy meritorio e incluso me atreveria a llamarlo locura... Hacer un triatlon de estas distancias a 1700 metros de altura y subiendo puertos de alta montaña como Palieres...es algo totalmente fuera de mi alcance (ahora y en el futuro).
Hoy nos hemos levantado a eso de las 8.00 de la mañana. Como el triatlon comenzaba a la hora de los señores (a las 10.45), pues nos entretuvimos desayunando bien (manjares con predominio del chocolate..). Incluso nos dio tiempo para aburrirnos!
Mis sensaciones previas a la cursa no eran demasiado positivas. Con unas temperaturas rondando los 12 grados y con lluvias intermitentes, todo hacia presagiar un triatlon frio, en donde el uso del neopreno seria obligado... Además, el ultimo día que había hecho algo de ejercicio fue el miércoles, donde me entró un pajarón bastante fastidiado.
Tras dejar las cosas en la zona de boxes e inspeccionar el recorrido, 20 minutos antes de iniciar el tramo de natación empecé a ponerme el neopreno. Esta vez me costó menos que el miércoles, aunque nuevamente volví a necesitar ayuda para abrochar la parte trasera.
Y por fin se inicia el triatlon. Unos 150 fornid@s valientes embutidos en su neopreno empezamos a chapotear, repartir ostias y jurar en arameo durante los primeros metros. Yo, consciente de que la natación se me da realmente mal, me coloco al final del grupo, aunque no por ello evito recibir algunas leches, una de las cuales casi me quita las gafas del sitio. Sin querer, pero como me sucede casi siempre, me dejo llevar por el ritmo de los de delante y salgo rápido. Y rápidamente lo pago. No han pasado ni 100 metros desde el inicio y de golpe noto una sensacion muy angustiosa de asfixia. Intento coger todo el oxigeno posible pero no mejoro. Y me veo obligado a parar por completo. Dejo de bracear. Mi respiración es angustiosa, como cuando acabas una serie corriendo. Ahí es cuando recuerdo que estamos a casi 1700 metros de altura. Mi cuerpo no recupera la respiración nada bien. Miro una moto de agua de la organización y me doy cuenta que el piloto me mira atentamente. Tan mal rollo doy???
Estoy durante un buen tramo compaginando braza con "estilo libre" y por suerte, veo que no soy el único al que las prisas le han traicionado. A mi alrededor, muchos "garçons franceses" van ahogados igual que yo...Pero poco a poco voy recuperando. Empiezo a acompasar el ritmo de mi respiración con unas brazadas no demasiado alegres, aunque mi orientación me traiciona y hago algunos metros de más....
Por fin salgo del agua (esta vez sin mareos). Supongo que entre los 40 últimos, pero creo que por debajo de 17 minutos (para variar me lie con el gps tocando los botones...). Para que os hagáis una idea del nivel de la prueba, el primero en salir del agua lo hizo en 8 minutos escasos. Un bicharraco.
Llego a la zona de bicis y me siento. Quitarme el neopreno requiere su tiempo y paciencia. Y mas en mi caso. Además, Xavi, mi amigo pero rival a la vez, me lleva 3 minutos ya. Será imposible cogerle, así que me lo tomo con calma.
Empiezo la bici consciente de que es mi mejor tramo. Aquí tengo que recuperar. Y la verdad es que no me va nada mal. Hago un parcial cercano a los 39-40 minutos, a una media de casi 30 km/hora aun teniendo una subida de 10 Km, en los que nunca bajo de 20 Km/hora y siempre con plato metido, y llegando casi a los 1.800 metros de altura. Tengo ganas de ver resultados, pero en este tramo habré adelantado a unas 30 personas. La unica pega, de la que me doy cuenta, es que no consigo en ningún momento bajar la respiración. Voy permanentemente ahogado, al límite.
Llego a la zona de boxes para iniciar los 5,1 Km a pie. Xavi ya me saca cerca de 4 minutos. Hago una transición rápida y me pongo a correr. Nada mas empezar me asusto. Que es esto??!?! Que me pasa?!?! No puedo correr, me pesan las piernas mucho, estoy muy cansado. Y sigo ahogado.
El tramo discurre por un camino de tierra con numerosas subidas y bajadas. Se me hace eterno, y eso que mi ritmo es de entre 5,10 y 5,30 el Km. Voy muy roto. Y para colmo, en uno de los numerosos desvíos del camino me equivoco (esto empieza a ser habitual en mi), y hago unos 50m de mas, hasta que una "madmoasele" francesa cuya imagen bien seria merecedora de alguna "foto" en nuestro grupo de watsap me chilla desde la lejanía y me reconduce tras ella...
Por fin llego de forma angustiosa y cansina a los últimos metros. Esta vez ni sprint ni ostias. Simplemente acabo y me autofelicito por ello. Que cansado estoy!!!!
Despues de recuperar durante unos minutos, me encuentro con el resto de la gente y nos ponemos a comentar la carrera. Todo es alegría y felicitaciones.
Pasadas ya unas horas y descansado, sin ninguna duda os recomiendo que hagáis este triatlon, siempre y cuando sea en las distancias sprint u olímpico. El paisaje es precioso, la organización buena y durante dos días, la gente de la zona se vuelca con los diferentes triatlones que se realizan.
Bueno, nos vemos en el gym!!!
Saludos!
Carlos
Hoy escribo para explicaros mi aventura de este fin de semana en los pirineos orientales franceses (o en la catalunya nord...), donde he participado en el triatlón sprint del Altriman.
Despues de un largo viaje, en donde cruzamos una tormenta de las chungas entre Berga y Puigcerdà, con mucha actividad eléctrica y pedregada, llegamos el viernes a eso de las 11 a nuestro apartamento de Les Angles. Allí estábamos Xavi (con 4 ironman en las piernas, otros tantos B y muchos triatlones en distancia sprint), Toni (mismo perfil que xavi), Amaia (idem que los anteriores), Anna y Dolors (mi cuplé y la de xavi) y yo, además de otros ex-compañeros del Gavà-Triatló.
El sábado lo pasamos animando a la gente que competía en las distancias A y B. Realmente, hacer un ironman o un B en las condiciones que se plantean en Les Angles es algo muy meritorio e incluso me atreveria a llamarlo locura... Hacer un triatlon de estas distancias a 1700 metros de altura y subiendo puertos de alta montaña como Palieres...es algo totalmente fuera de mi alcance (ahora y en el futuro).
Hoy nos hemos levantado a eso de las 8.00 de la mañana. Como el triatlon comenzaba a la hora de los señores (a las 10.45), pues nos entretuvimos desayunando bien (manjares con predominio del chocolate..). Incluso nos dio tiempo para aburrirnos!
Mis sensaciones previas a la cursa no eran demasiado positivas. Con unas temperaturas rondando los 12 grados y con lluvias intermitentes, todo hacia presagiar un triatlon frio, en donde el uso del neopreno seria obligado... Además, el ultimo día que había hecho algo de ejercicio fue el miércoles, donde me entró un pajarón bastante fastidiado.
Tras dejar las cosas en la zona de boxes e inspeccionar el recorrido, 20 minutos antes de iniciar el tramo de natación empecé a ponerme el neopreno. Esta vez me costó menos que el miércoles, aunque nuevamente volví a necesitar ayuda para abrochar la parte trasera.
Y por fin se inicia el triatlon. Unos 150 fornid@s valientes embutidos en su neopreno empezamos a chapotear, repartir ostias y jurar en arameo durante los primeros metros. Yo, consciente de que la natación se me da realmente mal, me coloco al final del grupo, aunque no por ello evito recibir algunas leches, una de las cuales casi me quita las gafas del sitio. Sin querer, pero como me sucede casi siempre, me dejo llevar por el ritmo de los de delante y salgo rápido. Y rápidamente lo pago. No han pasado ni 100 metros desde el inicio y de golpe noto una sensacion muy angustiosa de asfixia. Intento coger todo el oxigeno posible pero no mejoro. Y me veo obligado a parar por completo. Dejo de bracear. Mi respiración es angustiosa, como cuando acabas una serie corriendo. Ahí es cuando recuerdo que estamos a casi 1700 metros de altura. Mi cuerpo no recupera la respiración nada bien. Miro una moto de agua de la organización y me doy cuenta que el piloto me mira atentamente. Tan mal rollo doy???
Estoy durante un buen tramo compaginando braza con "estilo libre" y por suerte, veo que no soy el único al que las prisas le han traicionado. A mi alrededor, muchos "garçons franceses" van ahogados igual que yo...Pero poco a poco voy recuperando. Empiezo a acompasar el ritmo de mi respiración con unas brazadas no demasiado alegres, aunque mi orientación me traiciona y hago algunos metros de más....
Por fin salgo del agua (esta vez sin mareos). Supongo que entre los 40 últimos, pero creo que por debajo de 17 minutos (para variar me lie con el gps tocando los botones...). Para que os hagáis una idea del nivel de la prueba, el primero en salir del agua lo hizo en 8 minutos escasos. Un bicharraco.
Llego a la zona de bicis y me siento. Quitarme el neopreno requiere su tiempo y paciencia. Y mas en mi caso. Además, Xavi, mi amigo pero rival a la vez, me lleva 3 minutos ya. Será imposible cogerle, así que me lo tomo con calma.
Empiezo la bici consciente de que es mi mejor tramo. Aquí tengo que recuperar. Y la verdad es que no me va nada mal. Hago un parcial cercano a los 39-40 minutos, a una media de casi 30 km/hora aun teniendo una subida de 10 Km, en los que nunca bajo de 20 Km/hora y siempre con plato metido, y llegando casi a los 1.800 metros de altura. Tengo ganas de ver resultados, pero en este tramo habré adelantado a unas 30 personas. La unica pega, de la que me doy cuenta, es que no consigo en ningún momento bajar la respiración. Voy permanentemente ahogado, al límite.
Llego a la zona de boxes para iniciar los 5,1 Km a pie. Xavi ya me saca cerca de 4 minutos. Hago una transición rápida y me pongo a correr. Nada mas empezar me asusto. Que es esto??!?! Que me pasa?!?! No puedo correr, me pesan las piernas mucho, estoy muy cansado. Y sigo ahogado.
El tramo discurre por un camino de tierra con numerosas subidas y bajadas. Se me hace eterno, y eso que mi ritmo es de entre 5,10 y 5,30 el Km. Voy muy roto. Y para colmo, en uno de los numerosos desvíos del camino me equivoco (esto empieza a ser habitual en mi), y hago unos 50m de mas, hasta que una "madmoasele" francesa cuya imagen bien seria merecedora de alguna "foto" en nuestro grupo de watsap me chilla desde la lejanía y me reconduce tras ella...
Por fin llego de forma angustiosa y cansina a los últimos metros. Esta vez ni sprint ni ostias. Simplemente acabo y me autofelicito por ello. Que cansado estoy!!!!
Despues de recuperar durante unos minutos, me encuentro con el resto de la gente y nos ponemos a comentar la carrera. Todo es alegría y felicitaciones.
Pasadas ya unas horas y descansado, sin ninguna duda os recomiendo que hagáis este triatlon, siempre y cuando sea en las distancias sprint u olímpico. El paisaje es precioso, la organización buena y durante dos días, la gente de la zona se vuelca con los diferentes triatlones que se realizan.
Bueno, nos vemos en el gym!!!
Saludos!
Carlos
domingo, 26 de mayo de 2013
Cursa DiR 10 Km
Avui he fet la cursa del DiR de 10 Km. Fer curses és algo que em costa pq sempre m'obligo al màxim de mi mateix, i sempre acabo patint. Però avui era una bona oportunitat per fer un bon temps, així que no ho podia dubtar.
Ahir vaig estar llegint alguns comentaris per twitter sobre la cursa. Uns deien que la marca no hauria de comptar, que es tot baixada. D'altres, que fins i tot fent la croqueta es pot fer una bona marca. També deien que l'any vinent l'haurien de fer a l'inrevés, i comparar temps... Per mi el principal inconvenient era no acabar al mateix lloc on es comença...
El cas es que allà estava jo a les 7.30 del mati (quina son...), a la Diagonal. Lo primer que m'ha vingut al cap són records de quan estudiava allà. Ja han passat alguns anys. La gent anava arribant, tots de blau. De tots els colors. Gent hipermotivada. Alguns super depilats. Altres amb compressors a les cames, com si vinguessin directament de fer la titan desert...Moltes noies potentorres...Jo estava dormit, sense ganes de correr, caminant amunt i avall mentre alguns motivats no paraven de correr i donar "saltitos".
Se man fet llargs els minuts previs a la cursa. Tenia ganes de començar i d'acabar. Pensava en els xurritos amb xocolata que ens haviem promés jo i un amic. Això si que motiva!!!
Però tot ha canviat quan ha començat la cursa. Sortia al primer calaix (de 37 a 45). La gent, com sempre, ha sortit a tota merda. Jo pensava, calma, calma, calma. M'avançaven per tots els costats, alguna empenteta inclosa..I tot i això, el primer Km l'he passat en 3,53. M'he espantat, pensant en que reventaria i he afluixat. El segon Km en 4,20. M'entretenia mirant la gent del voltant. Es curiós. Alguns anaven parlant, dient coses com "vamos muy bien"!! tiempazo!!! Pero d'altres anaven ja super ofegats. I només estavem al Km 2. Desprès suceeixen desgràcies...
Els Km van passant. La meva posició s'estabilitza. Ja no m'avança gent, però jo tampoc avanço massa. Començo a concentrar-me en la respiració. Intento recuperar a les baixades. Respirar profundament, estirar les cames, deixar caure els braços. Faig uns Km intermitjos a un ritme aproximat de 4.10. La cosa va bé. Sento que és un plaer còrrer per la Diagonal...
Arrivem a glòries. M'enrecordo de tota la gent del gimnàs. La de vegades que hem fet aquell tram de la Diagonal. M'anima pensar que conec lo que queda per acabar. Però llavors és quan començo a acusar la fatiga. Som allà pel Km 7 i les cames em comencen a pesar. Em dic a mi mateix moltes coses. No recordava que això pujes...encara queden 3Km...etc. Em recordo especialment de la sortida que vaig fer ahir amb la bici. Van ser uns 80 Km a canvis de ritme i desnivells constants. Em recordo de l'apretada que vaig fer quan em va passar un peloton del triatlo el prat. De la meva reacció d'orgull, avançant-los a tots a una pujada, per reventar desprès i veure sense capacitat de resposta com em tornaven a avançar tots novament (mirades incloses)...Sense cap dubte, m'està passant una mica de factura...
Però ja s'acaba! Arribo a l'alçada del CC Diagonal mar i trenquem a la dreta. Penso, buff Carles. Avui ni sprint ni osties. Acaba com puguis. M'avança algun campeon que havia estat reservant, però ja no tinc capacitat de resposta. Dec anar a unes 180 pulsacions i em noto cansat. Els darrers 2 Km els he fet a 4,20.
Un parell de girs mes i intueixo la línia de meta al fons. Veig el tram amb tanques i la gent als voltants. El speaker cridant. M'animo, com sempre. I de cop, veig un flipat que em comença a sprintar al meu costat. Faig un gest de ràbia i començo a sprintar. Avanço gent (que pensaran aquests...) I finalment, avanço tb al tio que m'havia reptat.
Creuo la línia de meta en 42.20. Un temps que feia anys que no aconseguia. Però estic molt cansat. M'apropo a les tanques i em recolço per recuperar-me. Això es lo millor. Fa 10 anys, segurament hagues tingut arcades. Ara recupero molt millor i ràpid.
Veig al meu amic, que ha arribat 40 segons abans que jo. Ens cridem i ens felicitem.
lo de desprès ja us ho podeu imaginar. Xurritos de xocolata i cafe. Una bona manera d'iniciar el diumenge!
Per acabar, un parell de coses mes:
- L'organitzacio ha estat esplèndida. No nomes per organitzar una cursa que talla tota la diagonal, sino tb pel sistema de tanques a la sortida i arribada, i pel guardaroba.
- Disculpeu les errades ortogràfiques. Això no és el word...
Bé! Donem per inagurat el blog!!!!
Animeu-vos!!!!
CARLES
Ahir vaig estar llegint alguns comentaris per twitter sobre la cursa. Uns deien que la marca no hauria de comptar, que es tot baixada. D'altres, que fins i tot fent la croqueta es pot fer una bona marca. També deien que l'any vinent l'haurien de fer a l'inrevés, i comparar temps... Per mi el principal inconvenient era no acabar al mateix lloc on es comença...
El cas es que allà estava jo a les 7.30 del mati (quina son...), a la Diagonal. Lo primer que m'ha vingut al cap són records de quan estudiava allà. Ja han passat alguns anys. La gent anava arribant, tots de blau. De tots els colors. Gent hipermotivada. Alguns super depilats. Altres amb compressors a les cames, com si vinguessin directament de fer la titan desert...Moltes noies potentorres...Jo estava dormit, sense ganes de correr, caminant amunt i avall mentre alguns motivats no paraven de correr i donar "saltitos".
Se man fet llargs els minuts previs a la cursa. Tenia ganes de començar i d'acabar. Pensava en els xurritos amb xocolata que ens haviem promés jo i un amic. Això si que motiva!!!
Però tot ha canviat quan ha començat la cursa. Sortia al primer calaix (de 37 a 45). La gent, com sempre, ha sortit a tota merda. Jo pensava, calma, calma, calma. M'avançaven per tots els costats, alguna empenteta inclosa..I tot i això, el primer Km l'he passat en 3,53. M'he espantat, pensant en que reventaria i he afluixat. El segon Km en 4,20. M'entretenia mirant la gent del voltant. Es curiós. Alguns anaven parlant, dient coses com "vamos muy bien"!! tiempazo!!! Pero d'altres anaven ja super ofegats. I només estavem al Km 2. Desprès suceeixen desgràcies...
Els Km van passant. La meva posició s'estabilitza. Ja no m'avança gent, però jo tampoc avanço massa. Començo a concentrar-me en la respiració. Intento recuperar a les baixades. Respirar profundament, estirar les cames, deixar caure els braços. Faig uns Km intermitjos a un ritme aproximat de 4.10. La cosa va bé. Sento que és un plaer còrrer per la Diagonal...
Arrivem a glòries. M'enrecordo de tota la gent del gimnàs. La de vegades que hem fet aquell tram de la Diagonal. M'anima pensar que conec lo que queda per acabar. Però llavors és quan començo a acusar la fatiga. Som allà pel Km 7 i les cames em comencen a pesar. Em dic a mi mateix moltes coses. No recordava que això pujes...encara queden 3Km...etc. Em recordo especialment de la sortida que vaig fer ahir amb la bici. Van ser uns 80 Km a canvis de ritme i desnivells constants. Em recordo de l'apretada que vaig fer quan em va passar un peloton del triatlo el prat. De la meva reacció d'orgull, avançant-los a tots a una pujada, per reventar desprès i veure sense capacitat de resposta com em tornaven a avançar tots novament (mirades incloses)...Sense cap dubte, m'està passant una mica de factura...
Però ja s'acaba! Arribo a l'alçada del CC Diagonal mar i trenquem a la dreta. Penso, buff Carles. Avui ni sprint ni osties. Acaba com puguis. M'avança algun campeon que havia estat reservant, però ja no tinc capacitat de resposta. Dec anar a unes 180 pulsacions i em noto cansat. Els darrers 2 Km els he fet a 4,20.
Un parell de girs mes i intueixo la línia de meta al fons. Veig el tram amb tanques i la gent als voltants. El speaker cridant. M'animo, com sempre. I de cop, veig un flipat que em comença a sprintar al meu costat. Faig un gest de ràbia i començo a sprintar. Avanço gent (que pensaran aquests...) I finalment, avanço tb al tio que m'havia reptat.
Creuo la línia de meta en 42.20. Un temps que feia anys que no aconseguia. Però estic molt cansat. M'apropo a les tanques i em recolço per recuperar-me. Això es lo millor. Fa 10 anys, segurament hagues tingut arcades. Ara recupero molt millor i ràpid.
Veig al meu amic, que ha arribat 40 segons abans que jo. Ens cridem i ens felicitem.
lo de desprès ja us ho podeu imaginar. Xurritos de xocolata i cafe. Una bona manera d'iniciar el diumenge!
Per acabar, un parell de coses mes:
- L'organitzacio ha estat esplèndida. No nomes per organitzar una cursa que talla tota la diagonal, sino tb pel sistema de tanques a la sortida i arribada, i pel guardaroba.
- Disculpeu les errades ortogràfiques. Això no és el word...
Bé! Donem per inagurat el blog!!!!
Animeu-vos!!!!
CARLES
Suscribirse a:
Entradas (Atom)